Des de la Zer Mediterrània agraïm a la nostra estimada Anna Nicolau que hagi compartit aquest conte amb nosaltres, ja que és una forma de celebrar la diada de Sant Jordi tots plegats.
Anna durant molts anys va ser una companya de treball excel.lent de la qual en guardem molts de records i vam compartir totes juntes moments entranyables, d'aquells que deixen una petjada al cor de tothom.
Moltes gràcies Anna per la teva aportació! Vine a veure'ns quan vulguis!
Estimats companys, companyes i alumnes de la ZER Mediterrània,
us envio aquest conte de Sant Jordi amb la il·lusió de compartir
amb vatros aquest Sant Jordi 2020, tot recordant els anys que ho
hem celebrat junts.
Una abraçada,
Anna
Sant Carles de la Ràpita, abril 2020
CARTES A SANT JORDI
Anna Nicolau
Sant Carles de la Ràpita, abril 2020
A les meues netes.
Elles són la meva font d’inspiració inesgotable.
Martina escriu cartes als Reis Mags i a qualsevol ésser màgic
i Victoria té una imaginació extraordinària.
Em dic Mar. Tinc set anys. A l’escola estic aprenent a escriure i m’agrada molt. Ara puc enviar whatsapps als iaios –quan la mama em deixa. Però el què més m’agrada és escriure cartes.
Per Nadal escrivim cartes als Reis Mags i al Pare Noel i ens porten regals i això és fantàstic. A mi aquest any els Reis es van descuidar de portar-me un regal. Era un regal important per a mi i vaig decidir escriure’ls una carta.
A la nit, la carta sota el coixí i a esperar... però, al dia següent encara era allí. Segurament que s’havien despistat. Amb tants nens com hi ha al món, els Reis tenen molta feina...
Com que no sabia si l’havien vist, en arribar la nit, la vaig tornar a posar sota el coixí. Al matí, en obrir els ulls, poso la mà i... havia desaparegut. Bo! Però per més que els explicava que el regal era important i que jo ho estava passant molt malament sense ell, tampoc aquell dia me l’havien portat.
Per tant, em va tocar escriure una segona carta... Aquesta vegada també anava adreçada al Ratoncito Pérez i a les Fades... Els deia que era la il·lusió més gran de la meua vida i que em despertava a la nit sense poder dormir i que si em portaven “l’unicorn”, que els demanava, la meua vida seria molt feliç. Per assegurar-me que no s’equivoquessen, els vaig posar un dibuix preciós del meu desitjat “unicorn”. Tampoc aquesta vegada em van fer cas, però oh! quina sorpresa: em van respondre els Reis. El Ratoncito Pérez suposo que, com que no era cosa de dents, no va dir res. Les fades potser també són per a d’altres coses...
La carta dels Reis era molt bonica! És clar, són mags! Deien que estaven a Orient, que no podien vindre, que continués estudiant i portant-me bé; sabien que progressava amb el piano i això els feia contents. Que segur ens veuríem el proper Nadal.
Això de comunicar-me amb els Reis és molt bonic i m’ha fet pensar...
Ara som a casa tots els dies. Tinc temps per fer deures, jugar i pensar... Hi ha un virus amb coroneta que ens està buscant i totes les persones ens hem amagat a casa... És el Coronavirus. Ens ha portat una situació força rara.
Hem de parlar amb els iaios i amb els tiets per vídeo-trucada i el meu iaio Joanet sempre m’explica històries divertides i, tots els dies, ens saludem pel balcó –ell i la iaia Teresa viuen just al davant de casa nostra.
Però aquests darrers dies no l’he vist, el iaio. Fa dues setmanes que el van portar a l’hospital perquè s’havia empassat el virus. No sé aquest bitxo com va entrar a casa dels iaios. Potser per la xemeneia –per les xemeneies entren personatges molt misteriosos.
Des que el meu iaio està a l’hospital no podem parlar-nos. Li he escrit una carta i quan ha passat la Paula –la nostra veïna infermera– l’hi he tirat per la finestra i li he demanat que l’hi done.
A la tarda, he vist la Paula quan tornava de l’hospital. L’he saludada des de la finestra. M’ha dit que el iaio està recuperant-se, que ha d’estar quiet i no pot escriure cap carta, però que m’envia petons. M’ha fet molt contenta, la Paula!
Aquesta setmana és Sant Jordi, un heroi que va matar un drac i va salvar tot un poble!! És una llegenda. Diuen que les llegendes no són veritat, però el iaio Joanet diu que això ho diu la gent que no té somnis i els que sabem somiar fem realitat els somnis. Per això he decidit escriure una carta a Sant Jordi, per veure si pot ajudar el meu iaio. Aquesta vegada he fet un avionet amb la carta, ha volat per la finestra i s’ha quedat enganxat al roser del jardí.
Allí l’haurà de trobar Sant Jordi!
Ja és Sant Jordi i veig que la carta ja no és al roser... La mare m’ha ensenyat al calendari de la cuina que avui és el dia 23 d’abril. Aquest any no sortirem a la plaça a veure les paradetes i a comprar contes i llibres. Tot per culpa del virus, que també li han posat un nom modern: Covid19, com si fos un personatge de dibuixos animats. Un d’aquests tan dolents tan dolents, que al final no guanyen mai!
Al matí el pare ens ha regalat una rosa del jardí a la mare i a mi i natros li hem donat el llibre que vam comprar per internet. He penjat un dibuix al balcó per desitjar un bon Sant Jordi, amb un arc de Sant Martí ben acolorit i amb un: #totaniràbé #joemquedoacasa. Aquest any és diferent.
Al migdia hem escoltat una sirena i hem sortit corrent a la terrassa, era una ambulància. Oh! S’ha obert la porta i ha baixat el meu iaio Joanet. Anava amb cadira de rodes i l’ajudaven unes persones totes vestides de blanc, perquè encara no està bé del tot –diu el pare– però ja és a casa. Quin goig!
Des del carrer m’ha dit: Mar m’han cuidat tan bé que ja estic curat. El doctor Jordi Roses i el seu equip són uns vertaders mags de la medicina. L’hospital és ple d’herois i heroïnes que lluiten contra aquest maleït virus a totes hores. Ja t’ho contaré!... Has escoltat la sirena? Aquests infermers l’han tocat per a tu Mar! Què et sembla? M’agrada molt aquest dibuix del balcó. Ets una artista!
Ganes de riure i ganes de plorar... el meu iaio també reia i plorava –una vegada em va explicar que plorar no és sempre trist, ara ho entenc.
Quan he entrat a casa, he pensat en el metge que ha curat el meu iaio: “Jordi Roses”. Avui és el seu sant i mira: li diuen Jordi i “Roses”. Fa pensar...
Li he escrit una carta. Demà li demanaré a la Paula que l’hi porte.
